Hola,
Una altra experiència significativa es va donar durant el seguiment individualitzat d’una alumna de 1r d’ESO, coordinat pel departament d’orientació. Aquesta alumna havia estat derivada per l’equip docent a causa de dificultats d’adaptació i una actitud molt tancada tant amb el professorat com amb el grup classe.
Cada dijous al migdia, la psicopedagoga del centre i jo ens reuníem amb ella per fer un seguiment emocional i treballar estratègies d’expressió i confiança. La regularitat d’aquestes trobades era clau per establir un vincle de seguretat. Durant les primeres sessions, la noia gairebé no parlava, es limitava a assentir amb el cap o fer frases molt curtes. Un fet rellevant va ser quan, després d’un exercici senzill d’identificació d’emocions amb imatges, va començar a expressar que sovint se sentia invisible a l’aula i que li costava demanar ajuda.
Tanmateix, aquesta obertura no va tenir una continuïtat immediata. A la següent sessió, va tornar a tancar-se en si mateixa i va negar haver dit el que havia expressat la setmana anterior. Aquesta contradicció va ser una mostra clara de la inestabilitat emocional amb què treballa el departament, i també em va ensenyar a no assumir progressos lineals.
Un fet irrellevant, que inicialment em va cridar l’atenció, va ser que sempre arribava amb una llibreta a la mà, plena de dibuixos. Al principi ho vaig interpretar com una forma d’evasió, però després vaig entendre que aquell material era una porta d’entrada per connectar amb ella, ja que els dibuixos representaven sovint el seu estat d’ànim.
Aquest procés m’ha permès entendre millor la importància del ritme personal de cada alumne, la paciència i l’empatia, així com el valor de les microintervencions continuades en la tasca psicopedagògica. També m’ha fet més conscient del valor de la comunicació no verbal i dels petits detalls que poden passar desapercebuts si només es valoren els discursos explícits.